Arranjements  "home studio"  Jean Noël NOMICO et Philippe BUENO

Duo Albert i el seu net Guillem pel titol " QUIN TEMPS FARA"

El confinament i el silenci

Abans de res hauríem de convenir que estem influenciats per una societat a la qual  devem molt més del que voldríem o ens agradaria.  Ens omplim la boca per dir que som "lliures" i "autònoms", però els lligams socials i mediàtics que ens fan ballar com ninots no poden ser més evidents.  La soga que aferra i estreny els nostres comportaments col·lectius als instruments de dolces influències (diguem-ho així) com són per exemple la televisió, els diaris, la ràdio i la publicitat, fa que tots siguem, cada dia que passa, més iguals els uns als altres, amb gustos uniformes, estandaritzats i alhora  fàcilment reconduïbles. De fet, i no és cap secret sinó una evidència, la televisió emplena les hores vegetatives de milions i milions d’éssers humans. I ara, amb això del confinament, encara molt més, oidà.

És possible que aquesta influència quasi absoluta sigui garantia d'una certa pau social. Perquè una persona aposentada i endropida davant la televisió, sempre és molt menys perillosa que aquella persona que xarbota amb febre les seves idees i treballa per canviar el món, sigui amb violència o sense. Penso si no ens passem la vida abraçats a fantasmes que, o bé són glaçats, o bé plens de vent.  I pregunto: a més a més del fanatisme o el comportament de ramat de xais, no hi hauria algun altre camí que portés a la nostra estada en aquest món el sentiment que la vida val la pena de ser viscuda amb plenitud?. Potser a través de la filosofia, penso (la nostra filosofia occidental o mediterrània, és clar).

Moltes coses ens obsessionen i els mitjans de comunicació es cuiden prou bé de cuidar i fomentar més i més aquestes obsessions.  Estem obsedits per la mort, per la misèria, per la pobresa, per l'esclavatge, per l'odi, pel sexe. No hi ha ni una sola publicitat, ni un sol anunci a la premsa, a la ràdio, a la tv, que no faci referència a una o altra d'aquestes obsessions i ens en digui el "remei".  La vella, arcaica tragèdia grega que posava en escena personatges turmentats que a la vista de l'espectador naixien, lluitaven, s'enamoraven i es morien, es repetix avui ad nauseam, com si no hi hagués res més que ens pogués interessar. Cada vegada que ens deixem captivar per alguna cosa, actuem com si no hi hagués res més al món, un món que no pot anar bé de cap manera perquè els humans  no volem ser útils sinò importants. Però vaja,  res no se’n treu de plorar sobre la llet vessada, quan totes les forces físiques de l’univers estaven predestinades a fer-la vessar.

No hi farien res, però de vegades penso que la veritat no existeix, i que està construïda a partir de sentiments que ens empenyen a buscar-la allà on es vulgui.  És temps d'entretenir-se sense sortir de casa, i intenet ha resultat seer una bona eina.  Una recerca per internet sempre dóna resultats i, a mesura que la llibertat d'expressió va essent més important i estesa a la xarxa, sempre podem trobar una resposta que va en el sentit que ens interessa. Si els diccionaris contenen tots els mots possibles, internet conté totes les opinions possibles. Tot i així, hi ha un proverbi africà molt estès i famós que ens diu que "allò que és essencial s'expressa a través del silenci".

I el silenci major (imposat, però molt vàlid) que ha regnat en els nostres pobles i ciutats per causa del confinament, ha resultat ser una eina encara més eficaç i efectiva que el propi internet. Les paraules són plata, el silenci és or – que deia un vell savi. Semblantment ens ho diu també el gran Tagore: "La pols de les paraules inútils s'aferra a tu. Renta el teu esperit amb el silencfi".

Josep VALLS

Compartint els duos amb Laurane OLIVA

El meu amic del Nord

Trobo que no seria just ni digne que, si escric algun "paper" per a aquest blog dels Amis de Cap d'Estany Sardaniste, deixés d'esmentar el meu amic Albert Bueno.  Enllà i per sobre de qualsevol consideració, em sento en la obligació de dir i proclamar la nostra amistat, perquè no tindria gaire sentit la meva entrada en aquest blog sense explicar-ne la causa principal que és, precisament, una llarga amistat amb l'Albert i la seva esposa Monique.

Ens coneixem des de fa anys, gràcies als bons oficis del nostre comú amic pintor empordanès Lluís Roura. I va ser a Perpinyà, exactament el divendres 7 de desembre de 2007, quan vaig poder constatar i mesurar en persona i en directe tota la força de les seves cançons, lletra i música.  Era al Teatre Municipal de la capital rossellonesa, on l'Albert oferia un recital de cançó catalana, celebrant els vint anys d'ençà la seva primera creació.

Han passat més anys encara d'ençà aquell memorable concert, i ens anem trobant o escrivint.  I a cada ocasió li dic que és com un picapedrer, perquè es tracta d'un home fidel a la terra i a la seva gent, que canta en català des de sempre malgrat tots els problemes, i que sent profundament allò que predica – per dir-ho així – a les seves cançons.

Tampoc puc deixar d'esmentar una trobada memorable al Conflent, al poble de Sautó, on hi vam celebrar la festa del menjar i beure entorn d'una excel·lent Ollada Rossellonesa, cuinada per la seva esposa Monique. La cortesia, que en la seva professió devia tenir amb els clients de la banca com a responsable que fou de les relacions públiques, li perdura i li perdurarà més enllà de tota norma, vull dir enllà del tracte professional,  ara transformat en pura amistat. 

Les seves cançons, totes sense excepció, són un alè constant de poesia i de sentiments íntims que calen a fons i encomanen son esperit pertinaç de lluita i superació. Els temes, des de records entranyables d'infantesa fins a glosses de temes actualíssims, són sempre compromís de desitjos i anhels de millor país, del seu país català del que no se'n calla res. 

Quan arribà a les cent cançons, ho commemorà i celebrà amb la publicació d'un magnífic llibre acompanyat d'uns cedés on hi ha les seves cançons i, sobretot, la que fa cent.  Des d'aquell llunyà 1986 quan gravà el primer disc de dos títols, passant pel caset de dotze cançons el 1991 i el llibre esmentat fins arribar a l'actualitat, la seva feina i la seva qualitat ha anat in crescendo. I faig servir expressament aquesta formulació musical, per musical i per descriptiva d'una realitat ben comprobable

Josep VALLS

Cliquer pourn agrandir 

...a l'estudi de gravació 

 amb l'octuor a cordes del Conservatori de Perpinyà

 el duo amb la soprano Lauranne OLIVA

Guillem BUENO per un solo de guitarra 

Com sempre "ELS SEGADORS"  

                                                                Amb l'amic Alex SHAN 

https://www.facebook.com/FranceBleuRoussillonofficiel/videos/808104182922611/